Entendre's, o no

Encara febril i al llit, arrapada al cobertor en ple mes d'agost, pense i traduisc una de les conversacions que hem tingut tan sols fa unes hores:

-Al meu cap, sovint m’imagine que ens abracem. El teu cap al meu muscle, o el meu pit. I estem als braços de l’altre. Res a fer, cap cosa que ens preocupe al món.

-Per què ara? Li dic jo secament.

- Em transmet molta tranquil·litat. Em fa sentir estimat, fins i tot desitjat, també. Faig allò que puc per afrontar açò. Però el cert és que he estat molt, molt sol durant molt de temps.

-I ja no estàs sol?

-No. Amb tu als meus braços, no estic sol.

-Però això només t’ho imagines, m’apresse a respondre.

-Així és com puc consolar-me ara mateix, pensar amb tu. A vegades, pense que tot aquest assumpte no és totalment just per a tu.

-I per què?, torne a preguntar.

-Faig una bona feina quan et dic com de necessitat estic, i això no és exactament sa per la nostra relació. Ho he intentat molt, que la relació fóra menys intensa; crec que és el millor que podem fer. Però, què puc fer? Els dos som dues persones molt sentimentals.

-Jo sóc molt radical, a vegades. Radical perquè puc ser totalment sentimental, i tornar-me extremadament distant i freda. De sobte, un sospir.

-La vida és incertesa. I té una manera de fer-te més fort atacant-te al teu lloc més dèbil. Si és ací on el teu cor és més dèbil, més prompte serà atacat. Em veig en un riu immens, que es mou ràpidament; la corrent em porta on jo vull, i alguna vegada, molt de tant en tant, agite els braços per tal de salvar-me abans de xocar contra una roca de la vora. Intente girar-me i fer front a l’altra banda, mentre la corrent encara em porta on ella vol. Eixa és la manera de controlar ma vida. No és el meu esforç aquell que em va portar ací, ni tampoc va ser gràcies a ell que et vaig conèixer a tu. Ni tan sols és pel meu esforç que encara estic viu avui. Des del meu cor, aquesta és la millor resposta que tinc per donar-te.

-Estic plorant, li dic inevitablement.

-Estic ací amb tu, no sé si estaré demà. Però ho estic ara, està a les teues mans aprofitar la meua companyia ara mateix. Això que tenim ara és massa especial per tal d’ignorar-ho, ja saps que errem sense rumb sobre el futur. Encara que et perda demà, qui sap si mai tindré l’ocasió d’experimentar una relació com aquest en ma vida. No vull penedir-me d’haver-la gaudit al màxim, aquesta relació nostra. No vull preocupar-me sobre el futur i perdre’m el present per complet.

-Llavors, per què no pots fer que la relació siga més despreocupada i menys profunda? No vull dir que siga això el que vull, li he dit.

-Sabia que diries això. Ara m’estic rient.

-Vaja, ja veig que sóc molt previsible. Eixe és el preu de conèixer-me, amic meu.

-Pagaria això i molt més per continuar coneixent-te, amiga meua. Pagaria moltíssim per tu, no saps quant.

-Ha sigut molt sincer tot allò que has dit. Podria abraçar-te?

-Moriria si no ho feres. Saps, volia portar-te flors a l’aeroport per a donar-te la benvinguda, però hauria sigut un poc estrany. Per això no ho vaig fer.

-En realitat, m’hauria posat roja.

-T’hauria agradat. Sent no haver-ho fet.

-No et preocupes, tampoc hauria sabut què dir.

-Recorde voler agafar-te la mà al cotxe, mentre conduíem cap a sa casa.

-Jo també volia.

-Però de vegades no t’agrada molt que t’agafen la mà, així que m’alegre no haver-ho fet. Escolta’m.

-Sí?

-Per favor, no et preocupes per nosaltres, d’acord? Has confiat molt en mi últimament i no t’he decebut, veritat? Et demanaré que confies en mi una vegada més, i que em cregues quan et diga que tot anirà bé. No t’ho hauria dit si no ho sentira de veritat.

-Moltes gràcies per haver dit això.

-Estic imaginant-me als dos, fregant-nos les galtes. És una sensació agradable. Però espere que la barba no et faça cosquerelles.

-I què si me’n fan?

-Bé, llavors supose que hauré de besar-te.

Solitaris

Estic asseguda. Portàtil menut sobre les cames, marca Latitude i model 2100. Tinc a la meua dreta una pissarra d'aquelles per escriure amb retoladors esborrables, amb un gat dibuixat per algú que, segurament, s’avorria. Un cartell senzill adverteix al visitant que apague i desconnecte els portàtils i auriculars abans d'abandonar la menuda oficina. A la biblioteca del Cascade Campus, un dels del Portland Community College, la gent sembla estar concentrada. Només em crida l'atenció una xiqueta d'uns tres anys, a tot estirar, que passeja sense cap vergonya descalça i sense pantalons pel mig del hall. Ell està assegut darrere, a la meua esquerra, les mans al teclat i al ratolí, escriu més ràpid que passen les hores. De tant en tant, alce i alça la vista, i ens trobem com dos mariners perduts al Pacífic en una nit de tempesta. Ell comenta alguna cosa que em molesta, i abaixe de nou la mirada; potser té raó, i és ací i ara que m’han llegit el meu futur, en una minúscula oficina, un dilluns d’estiu a les 16:45 h de la vesprada. En algun dels seus llibres, Steinbeck va dir que “tan sols som animals. Vivim tractant de ser menys solitaris. Un dels mètodes antics és contar una història que comença amb quelcom així com: eixa és la manera que és, o almenys, la que pense que és. Vosté no està tan sol com pensa”. En una cadira de despatx pense que les coincidències i que Steinbeck tenen raó en una cosa: els solitaris es troben i automàticament deixen de ser-ho, en un destí que els uneix per casualitat, o simplement perquè s’han volgut trobar -fins i tot retrobar- per fer-se companyia i explicar-se que ja no se senten sols.

"Vola més enllà dels niguls"

Ja fa uns dies, entre família, comentem la basca que ens governa i que ens ha governat darrerament: Berlusconi Il Cavaliere, Blair, Putin, Aznar, Sarkozy, Bush, Ahmadinejad, Hussein, Sharon...Hui mateix ha sonat l’ intèrfon. Era un amics de mos pares, al qual feia dies que no vèiem. Cansat del present també (problemes familiars, política i notícies internacionals i nacionals, panorama de l’actualitat i de la societat en general), ha comentat el fet que J. Ribó s’haja presentat com a candidat a l’alcaldia de València. Faré un breu incís, per no posar llenya al foc, però és curiós com fa un temps Ribó es retirava de les Corts i les substituïa pel pupitre i la vida dels àtoms a l’IES La Garrigosa de Meliana, Horta Nord, on ha exercit de professor fins fa res, i afirmava que “eixos eren els seus amics, i la resta només companys”.

En fi, com seguia, i amb una particular visió de la política internacional, Pepito afirma que la política és com una “u” quan el seu fill li pregunta a qui votarà quan siga major d’edat; quan més cap a la dreta, més fillsdeputes, diu, i quan més cap a l’esquerra, més inútils. Si estàs a l’esquerra del tot, eres probablement el més inútil, i a mesura que vas baixant i travesses el centre, comences a ser més filldeputa. Només hi ha un tres per cent de “normals” entre els dos extrems. No fa moltes setmanes, un altre amic amb una visió molt pragmàtica de la realitat, dies després que l’avió on viatjava el president polonès s’estavellara a Rússia (una altra pelaïlla alcoiana, per cert), va afirmar, mig de broma i sense cap complexe que podríem posar a tots els fillsdeputes en un d’eixos avions, perquè ens deixaren tranquils i en pau. Si tot el món fóra així, probablement el món aniria millor, però la realitat és una altra. Tan sols queden dos dies per saber si Camps eixirà implicat en el “Cas Gürtel” però fins i tot Pedro J li ha deixat ben clar més d’un parell de vegades al diari El Mundo la seua posició de no recolzament. Ho té ben magre, diuen els més optimistes. Jo no ho sé del cert perquè no sóc una entesa en política, llisc el diari i mire el Telenotícies cada dia (a TV3 si les emissions estan obertes) però espere que es faça justícia, que ja està bé, ja en tenim prou. I sinó, qui agafarem l’avió serem els raros, els indígenes ex-valencians, i ens exiliarem a algun país nòrdic com Suècia o Finlàndia, o fins i tot encara més lluny, allà a la costa oest, al Pacífic dels Estats Units, que tant ens fascina, o qualsevol altre racó del món, i com diu Toni, en el punt de no-retorn direm: ahí vos quedeu. I almenys encara ens permetrem el luxe de viatjar i vore món i adonar-nos que, en realitat, trobem a faltar, malgrat tot, la nostra terra.

I el cel se perd es si mateix,
és una esfera intangible en es ocells
en totes direccions sobrevolen
i sempre es horitzons, equidisten;
com es pols i s’Equador
quan som davall sa lluna i no som davall es sol
diria que es teu cos el consider
i que es meu sentiment, se despista.

(Antònia Font, Love Song)

A cel obert

Ja feia temps que no passava pels barris més confluïts de xinesos de València, és a dir, Russafa i Pelayo. A dir veritat, el barri de Russafa està més barrejat, i la convivència amb àrabs i africans en general és major que a Pelayo, on el 80 per cent dels negocis són xinesos (especialment restauració, perruqueries i basars). El carrer Cadis, Cuba o Bailén tenen botigues de venda a l’engròs que, en la majoria dels casos, fan xamfrà amb altres carrers o són negocis amb infinitat d’articles -molts de llenceria i roba- i que no t’imagines com poden arribar a muntar i a fer anar. Totes les ciutats, o quasi totes les ciutats del món, tenen un barri xinès, amb una menor o major població de xinesos. A València, com moltes altres ciutats de l’Estat Espanyol, el Barri Xinès s’ha identificat, especialment a partir de la dècada dels 80, amb el barri que alberga els camells i prostitutes (sobretot), per la seua proliferació de narcos i xarxes prostitució, els quals administraven oficiosament els seus carrers, i molts veïns s’ho pensaven dues vegades abans de posar un peu fora de la porteria. En el meu cas, la memòria em transporta a ciutats europees com Amsterdam (curiosament, allà el barri de prostitutes és el Red Light District o Barri Roig), o ciutats no europees com Vancouver, Portland o San Francisco, on em feia la sensació d’estar a la Xina mateix (o almenys és que el que m’imagine, segons he vist a pel·lícules, documentals i llibres de testimonis reals). Sens dubte, la que més m’ha impressionat ha estat la de la ciutat de San Francisco, carrers i més carrers amb vida econòmica, política, social, religiosa. Una espècie d’autonomia a xicoteta escala, però amb carrers i carrers plens de vida i algun turista desacostumat que, de passada, fa via cap a l’abadia de la ciutat, el Pier 39, per culminar la passejada fent-se mil i una fotografies mentre creuen el Golden Gate Bridge o contemplen Alcatraz o Sausalito. Sempre que puc -reconec- aprofite qualsevol ocasió per practicar el meu xinès elemental amb qualsevol natiu o nativa i a qualsevol lloc. En aquest cas, allò que tinc més a prop són el tot a cent i un restaurant solitari al final del mateix carrer. No fa molt, mos pares i jo ens vàrem atrevir, més enllà del tot a cent, que és un d’aquells llocs als quals recorres en qualsevol moment i a qualsevol hora, et falte un sobre o vulgues unes sabatilles d’anar per casa, al restaurant que fa xamfrà amb la carretera de Barcelona. En entrar, austeritat, aspecte gens propi d’un local oriental. Vaig comptar nou taules en total. Al fons, una porta prou menuda i a l’esquerra una barra amb algunes begudes. L’única decoració, un calendari xinès penjat a la paret de color roig, símbol de la bona sort per als xinesos. El local, em va semblar higiènic i polit, els tapets eren blancs com la calç, i els coberts nets. En dir “hola, bona nit”, vaig vore eixir de la porta, de darrere la cortina, una xiqueta amb la cara rodona com un meló d’Alger, i tot seguit una dona menuda amb la camisa tradicional i uns pantalons negres. Així, després d’unes quantes vegades, he fet amistat amb una xinesa de Xangai, Shan Shan Chen, que segons m’explicà la primera vegada té set anys a la Xina, i huit ací. Parla valencià i castellà amb fluïdesa, però sempre que puc li parle en xinès. Per a ells, que curiosament ens diuen waiguoren o estrangers tot i que són ells, realment, els que han vingut per establir-s’hi, és, naturalment, curiós en el bon sentit de la paraula que algú els diga “bon dia, com estàs” en la seua llengua, fora de casa. Jo també ho valoraria, és clar. Shan és presumida, menuda i amb un cànon gens propi del seu grup ètnic: xerradora, decidida, descaradament oberta i vital, que a mi, almenys, em transmet una vibració molt optimista des de la visió d’una xiqueta que prompte, diu, ja es farà el monyo sola perquè tindrà “deu años”. Jo seria feliç, com una xiqueta més, si ella vinguera a casa, i ella també m’ha assegurat diverses vegades que n’estaria encantada. Per tant, mentre escric tot açò, em ve al cap allò que diuen molts antropòlegs: submergint-te per complet en una cultura diferent, pots entendre la pròpia. Escrivint trobe el costat més humà de la gent, de mi. Tant se val si eres d’ací o d’allà, perquè al cap i a la fi tots estem sota el mateix cel, i necessitem un afecte, si més no recíproc, i que ens entenguen i sentir-nos estimats. Viure i buscar la felicitat. Ja no crec en “societats tancades” ni en “climes càlids i caràcters oberts”. Trenque (he trencat, ja fa temps, crec), el tòpic de les cultures d’una o altra perspectiva. Que no cal ser de la meitat sud de l’equador per cer més o menys, ni de l’hemisferi nord o sud, està claríssim. Però potser nosaltres som qui ens tanquem massa en nosaltres mateixos, i perdem l’oportunitat d’obrir-nos a comprendre els punts de vista d’espècies continentals. Ja va dir George Orwell que “tots els animals són iguals, però alguns més iguals que altres”. Però ací, a San Francisco, o a la Xina popular.