Inspirar, expulsar

És curiós inspirar-se (i haver de presentar-se també) amb les maniobres d’algú mentre aparca. I així va ser: -Com aparque? Com faig marxa enrere? Frena, frena! Ai senyor, que se m’ha entelat el vidre, quin botó és el de desentelar? Que no, que eixe és per engegar l’aire condicionat. Ara. Uf, quina calor! Feu el favor d'obrir les finestres, o ens agafarà la pallola. I a una vora del caminet entre Foios i la carretera de Barcelona, seguíem el joc d’una conductora sufocada per les instruccions d’uns conductors -ara copilot i ocupants- al cap i a la fi, novells també.

Ara, mentre escric tots aquests papers, com diria Pla referint-se al seu quadern gris, escolte de fons Art Tatum al piano i Ben Webster al saxo. Al meu cap s'hi barregen uns quants temes. Per una banda, el jazz m'evoca el trajecte des de Portland fins a Seattle, tot passant per Vancouver i Spokane, nom de la qual ve donava pels indis spokane i que en salish vol dir “xiquets del sol”; aquells boscos també entelats -per la boira en aquest cas- les coníferes, els pins i avets, els rius i rierols...Però no sé per què tinc altres inquietuds, tant de caire banal com més profund (subjectivament parlant, és clar).

I ara torna a conduir, aquesta vegada unes altres mans al volant, per un caminet sense asfaltar i alçant la polseguera necessària per deixar als vianants de vora barranc ben enfarinats, i jo, vés per on, torne a inspirar-me i escric al meu quadern comprat precisament al Chinatown de San Francisco. Potser llegir el recentíssim llibre de Toni Mollà, Més enllà de San Francisco (Ed. Bromera, 2010) m’ha inspirat també. Però no puc afegir molt més del que ell explica sobre la ciutat. Això sí, des del meu punt de vista, puc dir que el barri xinès em va copsar i enamorar tan prompte com vaig endinsar-m’hi. No és una suposició, però crec que tinc un problema seriós amb la Xina i la seua gent. Problema o afinitat? Aquesta segona seria, diguem, un poc increïble. Però això és un fenomen que, de moment, no puc evitar, és un auto-lligam que, a dir veritat, és poc recíproc en general, però que m’ompli cada vegada que intercanvie qualsevol conversa amb un natiu de Zhongguo (literalment “país del mig”), que és com ells anomenen la seua Xina. Però bé, tampoc he escrit tot açò per entestar-me a recordar un viatge als Estats Units o altres destinacions (tot i que pròximament sé que no podré resistir la temptació i acabaré fent-ho). He obert un bloc per segona vegada, i reconec que el primer no va ser gens exitós (en el sentit personal, perquè evidentment tampoc va ser ídol de masses lectores cibernàutiques). No tinc Facebook ni tampoc Tuenti (mai digues mai, diuen), però per contra he sigut mare d’alguns fotologs que, amb l’arribada d’altres xarxes socials -més esteses i “volgudes”, reconec- s’han convertit en un espai de culte quasi personal, una manera de desfogar-me per via escrita, que ara mateix no em va gens malament, tot i que sóc més d’escriure sobre paper. En fi, ací comença el meu bloc, i com que dir que escriure per mi seria inútil perquè això és un espai públic i fins i tot el més íntim dels textos té un propòsit i un rerefons col·lectiu, espere que gaudiu llegint els meus textos i reflexions en general.