Religiosament

No fa molt, vaig llegir al diari Público un article en el qual dos científics nord-americans parlaven d'una teoria que sostenia que l'experiència religiosa allibera una sèrie d'hormones i neurotransmissors que mitiguen, atenuen l'estrès que pateix el cervell. Ben mirat, se sospita que els nostres ancestres també tenien temors i pors com nosaltres, i per això varen crear la idea de Déu i formalitzaren les religions. Des d'un punt de vista evolutiu, diuen, sembla un suïcidi no ser religiós. Davant d'aquest fenomen, doncs, vaig dubtar per un moment en si fer-me budista, ortodoxa o musulmana seria una bona manera de resoldre (autoresoldre’m) problemes de la vida diària, així com la depressió, autocontrol, etc.
Les Breaking News són des de fa poc, pràcticament les mateixes: que si salvar a Grècia de la fallida costa 120 000 milions d’euros, l’etern debat religiós del vel als espais públics com els centres escolars, les contínues recusacions al jutge Garzón...i a la pantalla: caps de l’oposició (PP) i ministres del PSOE acarnissant-se mútuament (també als Estats Units, on els republicans estan frenant contínuament la reforma financera d’Obama); i fa uns pocs dies només apareixia l’inesperada erupció del volcà Eyjafjalla a Islàndia, el qual va col•lapsar el tràfic aeri i va provocar la cancel•lació de 17000 vols a tota Europa.
Per això mateix, cada dia estic més convençuda -o és que m’han convençut- que cal viure tan bé com es puga. Com deia fa poc un conegut a l’hora de comprar el seu refrigerador: no frost, va triar sense pensar-s’ho dues vegades (per no haver de descongelar la nevera cada ics temps). -Però si les neveres no frost es carreguen la capa d’ozó! La capa d’ozó? M’importa una merda la capa d’ozó, jo no tinc fills!
Potser una perspectiva massa extremada, massa radical i poc humana per a un ésser humà, però en el fons un carpe diem verbalitzat improvisadament, un colligo virgo rosas a manera de consell exterioritzat poc formal i culte, però en el fons cert. Per a més nivell, jo em quede amb la frase aquella de Sartre: “No perdem res del nostre temps; potser n’hi hagueren de més bonics, però aquest és el nostre”. No cal fer-me adepta, sinó de la vida.