Entendre's, o no

Encara febril i al llit, arrapada al cobertor en ple mes d'agost, pense i traduisc una de les conversacions que hem tingut tan sols fa unes hores:

-Al meu cap, sovint m’imagine que ens abracem. El teu cap al meu muscle, o el meu pit. I estem als braços de l’altre. Res a fer, cap cosa que ens preocupe al món.

-Per què ara? Li dic jo secament.

- Em transmet molta tranquil·litat. Em fa sentir estimat, fins i tot desitjat, també. Faig allò que puc per afrontar açò. Però el cert és que he estat molt, molt sol durant molt de temps.

-I ja no estàs sol?

-No. Amb tu als meus braços, no estic sol.

-Però això només t’ho imagines, m’apresse a respondre.

-Així és com puc consolar-me ara mateix, pensar amb tu. A vegades, pense que tot aquest assumpte no és totalment just per a tu.

-I per què?, torne a preguntar.

-Faig una bona feina quan et dic com de necessitat estic, i això no és exactament sa per la nostra relació. Ho he intentat molt, que la relació fóra menys intensa; crec que és el millor que podem fer. Però, què puc fer? Els dos som dues persones molt sentimentals.

-Jo sóc molt radical, a vegades. Radical perquè puc ser totalment sentimental, i tornar-me extremadament distant i freda. De sobte, un sospir.

-La vida és incertesa. I té una manera de fer-te més fort atacant-te al teu lloc més dèbil. Si és ací on el teu cor és més dèbil, més prompte serà atacat. Em veig en un riu immens, que es mou ràpidament; la corrent em porta on jo vull, i alguna vegada, molt de tant en tant, agite els braços per tal de salvar-me abans de xocar contra una roca de la vora. Intente girar-me i fer front a l’altra banda, mentre la corrent encara em porta on ella vol. Eixa és la manera de controlar ma vida. No és el meu esforç aquell que em va portar ací, ni tampoc va ser gràcies a ell que et vaig conèixer a tu. Ni tan sols és pel meu esforç que encara estic viu avui. Des del meu cor, aquesta és la millor resposta que tinc per donar-te.

-Estic plorant, li dic inevitablement.

-Estic ací amb tu, no sé si estaré demà. Però ho estic ara, està a les teues mans aprofitar la meua companyia ara mateix. Això que tenim ara és massa especial per tal d’ignorar-ho, ja saps que errem sense rumb sobre el futur. Encara que et perda demà, qui sap si mai tindré l’ocasió d’experimentar una relació com aquest en ma vida. No vull penedir-me d’haver-la gaudit al màxim, aquesta relació nostra. No vull preocupar-me sobre el futur i perdre’m el present per complet.

-Llavors, per què no pots fer que la relació siga més despreocupada i menys profunda? No vull dir que siga això el que vull, li he dit.

-Sabia que diries això. Ara m’estic rient.

-Vaja, ja veig que sóc molt previsible. Eixe és el preu de conèixer-me, amic meu.

-Pagaria això i molt més per continuar coneixent-te, amiga meua. Pagaria moltíssim per tu, no saps quant.

-Ha sigut molt sincer tot allò que has dit. Podria abraçar-te?

-Moriria si no ho feres. Saps, volia portar-te flors a l’aeroport per a donar-te la benvinguda, però hauria sigut un poc estrany. Per això no ho vaig fer.

-En realitat, m’hauria posat roja.

-T’hauria agradat. Sent no haver-ho fet.

-No et preocupes, tampoc hauria sabut què dir.

-Recorde voler agafar-te la mà al cotxe, mentre conduíem cap a sa casa.

-Jo també volia.

-Però de vegades no t’agrada molt que t’agafen la mà, així que m’alegre no haver-ho fet. Escolta’m.

-Sí?

-Per favor, no et preocupes per nosaltres, d’acord? Has confiat molt en mi últimament i no t’he decebut, veritat? Et demanaré que confies en mi una vegada més, i que em cregues quan et diga que tot anirà bé. No t’ho hauria dit si no ho sentira de veritat.

-Moltes gràcies per haver dit això.

-Estic imaginant-me als dos, fregant-nos les galtes. És una sensació agradable. Però espere que la barba no et faça cosquerelles.

-I què si me’n fan?

-Bé, llavors supose que hauré de besar-te.