Solitaris

Estic asseguda. Portàtil menut sobre les cames, marca Latitude i model 2100. Tinc a la meua dreta una pissarra d'aquelles per escriure amb retoladors esborrables, amb un gat dibuixat per algú que, segurament, s’avorria. Un cartell senzill adverteix al visitant que apague i desconnecte els portàtils i auriculars abans d'abandonar la menuda oficina. A la biblioteca del Cascade Campus, un dels del Portland Community College, la gent sembla estar concentrada. Només em crida l'atenció una xiqueta d'uns tres anys, a tot estirar, que passeja sense cap vergonya descalça i sense pantalons pel mig del hall. Ell està assegut darrere, a la meua esquerra, les mans al teclat i al ratolí, escriu més ràpid que passen les hores. De tant en tant, alce i alça la vista, i ens trobem com dos mariners perduts al Pacífic en una nit de tempesta. Ell comenta alguna cosa que em molesta, i abaixe de nou la mirada; potser té raó, i és ací i ara que m’han llegit el meu futur, en una minúscula oficina, un dilluns d’estiu a les 16:45 h de la vesprada. En algun dels seus llibres, Steinbeck va dir que “tan sols som animals. Vivim tractant de ser menys solitaris. Un dels mètodes antics és contar una història que comença amb quelcom així com: eixa és la manera que és, o almenys, la que pense que és. Vosté no està tan sol com pensa”. En una cadira de despatx pense que les coincidències i que Steinbeck tenen raó en una cosa: els solitaris es troben i automàticament deixen de ser-ho, en un destí que els uneix per casualitat, o simplement perquè s’han volgut trobar -fins i tot retrobar- per fer-se companyia i explicar-se que ja no se senten sols.