A cel obert

Ja feia temps que no passava pels barris més confluïts de xinesos de València, és a dir, Russafa i Pelayo. A dir veritat, el barri de Russafa està més barrejat, i la convivència amb àrabs i africans en general és major que a Pelayo, on el 80 per cent dels negocis són xinesos (especialment restauració, perruqueries i basars). El carrer Cadis, Cuba o Bailén tenen botigues de venda a l’engròs que, en la majoria dels casos, fan xamfrà amb altres carrers o són negocis amb infinitat d’articles -molts de llenceria i roba- i que no t’imagines com poden arribar a muntar i a fer anar. Totes les ciutats, o quasi totes les ciutats del món, tenen un barri xinès, amb una menor o major població de xinesos. A València, com moltes altres ciutats de l’Estat Espanyol, el Barri Xinès s’ha identificat, especialment a partir de la dècada dels 80, amb el barri que alberga els camells i prostitutes (sobretot), per la seua proliferació de narcos i xarxes prostitució, els quals administraven oficiosament els seus carrers, i molts veïns s’ho pensaven dues vegades abans de posar un peu fora de la porteria. En el meu cas, la memòria em transporta a ciutats europees com Amsterdam (curiosament, allà el barri de prostitutes és el Red Light District o Barri Roig), o ciutats no europees com Vancouver, Portland o San Francisco, on em feia la sensació d’estar a la Xina mateix (o almenys és que el que m’imagine, segons he vist a pel·lícules, documentals i llibres de testimonis reals). Sens dubte, la que més m’ha impressionat ha estat la de la ciutat de San Francisco, carrers i més carrers amb vida econòmica, política, social, religiosa. Una espècie d’autonomia a xicoteta escala, però amb carrers i carrers plens de vida i algun turista desacostumat que, de passada, fa via cap a l’abadia de la ciutat, el Pier 39, per culminar la passejada fent-se mil i una fotografies mentre creuen el Golden Gate Bridge o contemplen Alcatraz o Sausalito. Sempre que puc -reconec- aprofite qualsevol ocasió per practicar el meu xinès elemental amb qualsevol natiu o nativa i a qualsevol lloc. En aquest cas, allò que tinc més a prop són el tot a cent i un restaurant solitari al final del mateix carrer. No fa molt, mos pares i jo ens vàrem atrevir, més enllà del tot a cent, que és un d’aquells llocs als quals recorres en qualsevol moment i a qualsevol hora, et falte un sobre o vulgues unes sabatilles d’anar per casa, al restaurant que fa xamfrà amb la carretera de Barcelona. En entrar, austeritat, aspecte gens propi d’un local oriental. Vaig comptar nou taules en total. Al fons, una porta prou menuda i a l’esquerra una barra amb algunes begudes. L’única decoració, un calendari xinès penjat a la paret de color roig, símbol de la bona sort per als xinesos. El local, em va semblar higiènic i polit, els tapets eren blancs com la calç, i els coberts nets. En dir “hola, bona nit”, vaig vore eixir de la porta, de darrere la cortina, una xiqueta amb la cara rodona com un meló d’Alger, i tot seguit una dona menuda amb la camisa tradicional i uns pantalons negres. Així, després d’unes quantes vegades, he fet amistat amb una xinesa de Xangai, Shan Shan Chen, que segons m’explicà la primera vegada té set anys a la Xina, i huit ací. Parla valencià i castellà amb fluïdesa, però sempre que puc li parle en xinès. Per a ells, que curiosament ens diuen waiguoren o estrangers tot i que són ells, realment, els que han vingut per establir-s’hi, és, naturalment, curiós en el bon sentit de la paraula que algú els diga “bon dia, com estàs” en la seua llengua, fora de casa. Jo també ho valoraria, és clar. Shan és presumida, menuda i amb un cànon gens propi del seu grup ètnic: xerradora, decidida, descaradament oberta i vital, que a mi, almenys, em transmet una vibració molt optimista des de la visió d’una xiqueta que prompte, diu, ja es farà el monyo sola perquè tindrà “deu años”. Jo seria feliç, com una xiqueta més, si ella vinguera a casa, i ella també m’ha assegurat diverses vegades que n’estaria encantada. Per tant, mentre escric tot açò, em ve al cap allò que diuen molts antropòlegs: submergint-te per complet en una cultura diferent, pots entendre la pròpia. Escrivint trobe el costat més humà de la gent, de mi. Tant se val si eres d’ací o d’allà, perquè al cap i a la fi tots estem sota el mateix cel, i necessitem un afecte, si més no recíproc, i que ens entenguen i sentir-nos estimats. Viure i buscar la felicitat. Ja no crec en “societats tancades” ni en “climes càlids i caràcters oberts”. Trenque (he trencat, ja fa temps, crec), el tòpic de les cultures d’una o altra perspectiva. Que no cal ser de la meitat sud de l’equador per cer més o menys, ni de l’hemisferi nord o sud, està claríssim. Però potser nosaltres som qui ens tanquem massa en nosaltres mateixos, i perdem l’oportunitat d’obrir-nos a comprendre els punts de vista d’espècies continentals. Ja va dir George Orwell que “tots els animals són iguals, però alguns més iguals que altres”. Però ací, a San Francisco, o a la Xina popular.